Ingrid García-Moya, El Silenci

Nascuda a Barcelona, l'any 1968, recorda els caps de setmana als entorns de Nevà, que li van descobrir les estrelles abans que la pintura. Però, es en l'art del pinzell que ha trobat el seu llenguatge d'expressió plàstica, com ella diu: "fer de la pintura un poema o fer de la pintura una lírica".

Aquesta és la primera vegada que ha portat el seus quadres a la comarca del Ripollès, però creu que no serà l'última. "Espero que l'expossió de Campelles, hagi estat només un començament per continuar aquí". De fet, Ingrid García-Moya afirma sentir-s'hi com a casa, tant ella com els seus quadres.

CAMPELLES - RAMÓN SUBIRÀ.

- Qui és Ingrid García-Moya?

- Bé, doncs sóc nascuda a Barcelona, l'any 1968, i el fet d'haver viscut i d'haver crescut molt de temps entre les muntanyes...

- Perdoni, muntanyes a Barcelona?

- No. Des de sempre hem viscut molts caps de setmana a la comarca del Ripollès, especialment a Nevà.

- Aquesta és la seva vinculació amb la nostra comarca?

- Sí, i això m'ha fet crèixer en un nivell molt místic i molt espiritual. El contacte amb la terra i amb la natura m'ha fet trobar una realitat més profunda, que la que està acostumat a viure un urbanita de ciutat.

- I això la va fer aficionar a la pintura?

- En un principi, no. Primer em vaig aficinar a l'astronomia i a buscar un sentit a la vida. Des de petita sempre he qüestionat el perquè de les coses i vaig créixer en un entorn familiar on això es culturitzava, perquè els meus pares han estat persones a qui els ha interessat molt la cultura i buscar el significat de la vida. Per tant, no van "castrar" mai les meves inquietuds, sinó al contrari, les van fomentar i em van donar sempre un cop de mà.

- I com va descobrir la pintura?

- Doncs va ser tard, perquè no puc dir que de petita m'agradés. Però quan tenia divuit o dinou anys, i vaig començar a fer la Carrera d'Arquitectura, el dibuix va començar a tenir, per a mi, un sentit molt important com a expressió plàstica i va fer que em volgués dedicar a la pintura. Allà vaig trobar el meu llenguatge personal per manifestar les meves inquietuds.

- S'hi dedica de ple?

- Trobava que era una forma d'ajudar als altres, també, a qüestionar-se coses. A anar més enllà de la matèria, més enllà del que és superficial, i a replantejar-se qüestions. Com quan de vegades sents segons quines peces de música clàsica. Jo intentava, a través de la pintura, expressar, com la música que et transporta a sobrevolar, a anar més enllà del cos físic. Era com fer de la pintura un poema, o fer de la pintura una lírica.

- Quin és l'estil de pintura d'Ingrid García-Moya?

- Va ser fent Belles Arts que vaig redescobrir què era el Renaixement, i a través de trobar i connectar molt amb la pintura del Renaixament, per tot el que comporta aquesta època, vaig trobar un llenguatge propi on l'oli, per a mi, és l'expressió plàstica més dúctil i on jo puc esborrar, tornar a fer i buscar aquest lirisme; perquè uso molt poca matèria en la meva pintura, per tal que el misstage sigui més eteri.

- Ha creat un estil propi?

- Preparo les teles amb un to molt específic de llum, un to molt suau, d'un ocre molt concret, perquè el refons de la tela sigui el que configuri la llum i doni forma a les meves figures. Ja sigui la figura humana, la natura o un paisatge arquitectònic. És veritat que és una pintura dins d'una línia metafísica. Té un aire així. Però té un fonament, por a mi, filosòfic i místic.

- Com és la teva pintura?

- Jo considero que és una pintura dins la línia abstracte o figurativa-realisme. És figurativa. Però també és una figuració molt personal perquè no es basa en alguna cosa real, sinó que es basa en una profunditat de sentiments, de sensacions i d'emocions. No hi ha cap element que estigui interpretat en la meva obra que sigui un referent real. Tots són personatges inventats, imaginaris... Tot té a veure amb una visió interna que després esplaio a l'exterior a través de la pintuta. Fins i tot els bodegons que faig són invensions meves internes.

- I no hi ha cap excepció?

- Sí, un que tinc a l'exposició de Campelles, que és un arbre. Va ser dibuixat anys enrere, abans que fos pintat, perquè em va maravellar l'esperit de colors que tenia i vaig dir que algún dia o altre el pintaria. Però penso que la natura, per si sola, és tan bonica que no puc pintar el que estic veient. És massa maca i, el realisme, prefereixo no interpretar-lo, perquè no es pot superar ni millorar allò que s'està veient a través de la realitat.

- Per què ja ha prorrogat l'exposició de Campelles durant el mes de Setembre?

- Perquè m'hi trobo com a casa.

- Seria capaç d'escollir només una de les seves obres?

- És difícil, perquè cada una et porta a molts estats. Són tan autèntics els moments que treballes que tu ets autèntic en aquell moment en què estàs configurant i estàs expressant. Però si hagúes d'escollir la que millor expressa allò que sóc ara, perquè evidentment la pintura i l'art avancen en l'evolució d'un mateix com a persona, seria la cara que he triat com a pòster i representació del catàleg de l'exposició de Campelles. La titulo Esperit i és l'expressió en si mateixa de l'ànima.

- És una cara trista, alegra, malencòlica?

- De Silenci, És una cara de profunditat. És cert que té una malencolia. Tota obra té una certa malencolia, però a aquesta malencolia no li trobo tristor. És una malencolia de silenci, d'introspecció. És un retornar a dins. Interioritzar per exterioritzar després.

- Això vol dir que l'Ingrid és una persona silenciosa, malencòlica...

- En els seus moments de silenci ho és absolutament. Però em passa, com a molts artistes, suposo, que són tants els moments de silenci que portem, que quan després ho expressem o estem amb la gent, esn agrada donar-nos al màxim. La riquesa interior que portem és per compartir-la amb els amics. És el secret de la vida, crec jo.