Gaudí no va voler que el temple de la Sagrada Família ultrapassés en alçada la montanya del Tibidabo. No podia concebre que un mortal gosés superar el que s'havia establert per ordre diví o natural. Calia adecuar-se al present i respectar l'entorn de manera que l'obra no sobresortís, sinó que formés part d'un tot harmònic. El respecte pel present és, precisament, el que provoca que les obres d'Íngrid García-Moya aconsegueixin colpir, i ho fan amb tota la gràcia i subtilesa que duen inherent les seves figures; formes "humanes" que aclareixen sentiments.

INGRID GARCÍA-MOYA

DEL RENAIXEMENT A BATHUS. Un ull a dins i l'altre fora. Des de les seves primeres obres, d'arrel més renaixentista, fins a les últimes, d'infants angèlics amb mirades inquisitives i fantasmagòriques - herència balthusiana-, la introspecció i la reflexió és legítima sempre que no s'oblidi que és producte d'una realitat present. Una realitat que ha perdut un sentit humanista, tan a nivell moral com intel·lectual, que Íngrid García-Moya es resisteix a perdre, i reivindica a través d'obres d'arrel clàssica, amb un punt de romanticisme i clares ressonàncies simbolistes. Obres que passen sense fer soroll, però que desacostumats al silenci, per això deixen empremta.

Les teles són curosament triades i preparades per l'artista a través del guix, acríl·lics, diferents capes de pigments a l'oli, i ofereixen una textura rústica, accentuada per l'olor a aiguarràs i la diversitat d'ocres, terres i sèpies. Un deix que denota un bon domini del dibuix. Els grans formats són indispensables, sobretot, tenint en compte que García-Moya prefereix que les seves figures tinguin tamanys gairabé reals. Figures? Doncs no es pot dir que siguin humans en sentit estricte, més aviat éssers andrògins, capaços de contenir-ho tot. Una altra cosa són les seves darreres obres sobre el món dels infants, que esdevenen miralls de qui els mira. No hi ha ingenuïtat, sinó psicoanàlisi de vivències quotidianes.

Així doncs, figures que només desapareixen quan és hora de donar protagonisme a l'austeritat de les arquitectures. Una interpretació personal i geomètrica de les construccions i la perspectiva renaixentista. Una barreja entre estats presents i entorns metafísics que, en certa manera, s'expliquen a través de la intuició. Íngrid García-Moya creu amb la inspiració del moment i amb el guiatge de musses i, per això, la seva firma passa desapercebuda a primer cop d'ull. Com si l'intent d'amagar la firma fos en realitat callar la seva pròpia presència a l'obra, per no trencar el silenci d'aquest tot harmònic.

MIREIA GUILLAUMES